Pedalant, pedalant...

L'hivern i les vinyes

...el lent or de l'hivern ajaçat a les vinyes, escrivia Espriu. Deu ser aquesta melangia de l' hivern a punt d'arribar que m’ha tingut lluny del bloc, a més d’un munt de coses urgents que no pas importants. Important fora passejar-me la verema i me l’he perduda. L’any vinent no m’ho puc perdonar i aquí queda escrit el meu públic compromís. Les ganes acumulades de caminar-me Sant Martí, fa que estigui fruint amb més intensitat d'aquests dies del desembre santmartinenc. Melangia activa, per tant i no llanguiment, que em fa tornar a sentir el fred a les galtes de les caminades amb l’avi.
I quants dies gloriosos d’hivern encara em queden!
Amb boirines matinals, amb la blancor del gebre, amb els dies clars, el cel blau marí i el sol pietós del migdia... I encara millor, un bon got de vi en tornant i una conversa animada en qualsevol dels bars i restaurants de Sant Martí. A l’hivern tot i que prefereixo un negre cabernet o pinot noir, em deixo seduir per les recomanacions, flaires i colors dels diversos vins de la terra.
Salut!

La història de l'aigua a Sant Martí Sarroca

La meva excursió pel proper cap de setmana serà en direcció al barri de La Bleda. Sempre m'ha provocat una especial simpatia aquesta zona caracteritzada per la Torre de les Aigües. Suposo que les històries que el meu avi sempre m'ha explicat tenen alguna cosa a veure. "L’aigua era una de les nostres principals preocupacions quan jo tre­ballava el camp" diu.

En aquella època els camperols feien servir l'aigua del rec, una construcció propietat dels amos del Castell de La Bleda. Aquest rec agafava les aigües del riu Foix i de la riera de Pontons i les conduïa fins a la bassa del Molí de Dalt, i d’aquest, anava a la del Molí de Baix de la Bleda. Tot i això, el meu avi explica que el rec els beneficiava a tots perquè l’aigua sempre es filtrava i arribava als pous de les rodalies quan en realitat la seva principal funció era la d’embassar gran quantitat d’aigua que després havia de servir per donar la força necessària perquè el molí funcionés. 

La gran construcció que es va fer cap als anys 20 en aquella zona i en referència a l'aigua va ser la Torre de les Aigües. Aquí, l’aigua es feia pujar dalt la torre amb una bomba i d’aquesta forma arribava de manera més o menys constant a les aixetes dels vilafranquins. Això succeïa pel senzill principi que diu que entre dos punts comunicats per on passa l’aigua, aquesta brollarà per la sortida que estigui menys ele­vada. Per això mateix en aquella època la torre tenia 6 pisos d’alçada però durant la Guerra Civil es va escapçar a la meitat. Existeixen varies teories de perquè es va reduir la seva alçada, una de les més probables és perquè durant la Guerra Civil s’hi van instal·lar tres aeroports militars al Penedès, un d’ells molt proper a la Torre de les Aigües. El perill no venia de la possibilitat que algun avió se'n estavellés sinó que tenien por que algú pugés d’alt la torre armat i pogués abatre alguna aeronau acabada d’enlairar o a punt d’aterrar.

Patates a punt de collir!

L'arribada de l'estiu ha canviat molt el paisatge de Sant Martí Sarroca. El passat cap de setmana vaig poder agafar la bicicleta i fer una passejada pels voltants del poble, i ara que faig una mirada enrere me'n adono de com varien els colors, la llum i les olors en només uns quants mesos. Algunes espècies de raïm ja han començat a prendre color i els ceps, que durant l'hivern no aixecaven un pam de terra, ara llueixen alts i esplendorosos.

Les olors que desprenen els horts fan ganes de no esperar més a que madurin els tomàquets i la resta d'aliments tenen uns colors intensos i vius. Un dels pagesos que em vaig trobar em va dir que aquesta setmana ja hauran de collir les patates, per les ametlles esperaran a final de mes.

Originària de l'Amèrica del Sud, la patata va arribar a Europa a la segona meitat del segle XVI però no va ser fins a la darreria del segle XVIII que, a causa de les greus crisis agrícoles de l'època, s'inicià el consum de patates per l'home. El seu conreu com a aliment humà es generalitzà al començament del segle XIX. Avui dia, la patata és un dels conreus més importants del món i és un aliment fàcilment digerible i amb un alt valor nutricional. Existeix un gran nombre de varietats i són presents a moltes de les nostres receptes. 

A Sant Martí Sarroca també s'hi cultiva, es pot identificar fàcilment per la flor que fa la planta, la podeu veure a la següent fotografia. Definitivament és una molt bona època per gaudir del paisatge martinenc i veure en primera persona com es treballa el camp i quins productes se'n extreuen.

L'ànec mut del Penedès, plat de Festa Major

És de color negre i amb plomes blanques a les ales. De pell prima i carn consistent és un dels plats típics de Sant Martí Sarroca. L'ànec mut del Penedès porta aquest nom i es caracteritza perquè no pot clacar com la resta d'ànecs ja que té l'esòfag aixafat. Aquest tipus d'ànec prové de l'Amazones i es creu que va arribar aquí cap al segle XV, al tercer viatge de Cristóbal Colon. La seva adaptació va ser molt ràpida perquè a diferència d'altres varietats necessita molta menys aigua per viure.

Tota aquesta informació me l'ha proporcionat Joan Cerco, veí de Sant Martí que regenta el restaurant Sant Jordi-Ca la Katy. Preguntant també per la manera de preparar aquest plat, em va comentar que habitualment es cuina rostit amb fruites, per potenciar les sabors, i a Sant Martí es tradicional fer-ho en greixoneres, unes cassoles de llauna tapades. El sabor però de l'ànec no dependrà només d'això. Al vídeo, en Joan ens explica els molts factors que acabaran influint en el sabor del plat.

També em va comentar que en general es mengen les femelles de l'ànec, que són més petites (1,8kg davant els 3,5kg aproximats del mascle) i per tant tenen una carn més gustosa i melosa.

L'ànec és un plat que tradicionalment es menjava tan sols durant les celebracions i és de fet un dels plats típics de Festa Major, que s'està celebrant en aquests moments. Teniu fins dilluns 16 de juliol per apropar-vos, gaudir de les activitats de la festa i menjar un tradicional plat d'ànec mut del Penedès. Jo no m'ho perdré!

La cuina catalana opta a ser patrimoni immaterial de la humanitat

Fa un temps em vaig assabentar que durant aquest any 2012 la Fundació Institut Català de la Cuina (FICC) està treballant per aconseguir que la UNESCO reconegui la cuina catalana com a patrimoni immaterial de la humanitat.

La cuina catalana és una representació cultural i un patrimoni que cal contribuir a preservar i a difondre, ja que és un dels elements que conforma la nostra identitat. És també part de la nostra història i ens distingeix com a símbol de qualitat al món.

Malauradament, avui dia, per manca de temps, s’està deixant de cuinar a casa, o com a mínim s’està començant a cuinar d’una manera tan diferent que tota la riquesa del saber tradicional associat a aquest àmbit es podria arribar a perdre en poques dècades. I és aquí on rau la importància d'aquesta candidatura i reconeixement per part de la UNESCO.

També és cert que molta gent, a casa seva, s’interessa per la tradició culinària i la practica, recreant els sabors que vénen del seu passat, i d’altra banda, als restaurants, molts professionals també s’encarreguen d’oferir aquest tipus de cuina al públic. Molts d’aquells que a casa ja no en poden gaudir van als restaurants per retrobar-se amb la seva memòria del gust en forma d’escudelles, trinxats, suquets, flams… 

La campanya ja compta amb el recolzament explícit de la Generalitat, del Parlament de Catalunya, administracions públiques, universitats, escoles de restauració i hostaleria, els gremis implicats i nombrosos particulars. Ara també, el bloc 'Descobrint els sabors de Sant Martí Sarroca' s'adhereix a aquest recolzament.

La coca de Sant Joan, una tradició vinculada al sol

Al voltant de la taula en el sopar de la revetlla de Sant Joan, ja amb el cava i la coca de fruita confitada i crema, la conversa amb els familiars ens va portar als orígens d'aquesta festivitat, i sobre tot als orígens de la famosa Coca de Sant Joan.

Sabem que existeixen diferents versions sobre l'origen de la celebració d'aquest diada, alguns afirmen que els nostres avantpassats ja feien rituals amb foc durant el Neolític, altres donen a les fogueres un origen cèltic, però entre la diversitat d'opinions sembla bastant veraç afirmar que Sant Joan té una relació clara amb el solstici d'estiu.

La tradició explica que l'inici de les fogueres es troba en l'intent de donar força al sol, ja què s'havia observat que a partir d'aleshores el dia començava a escurçar-se. Però des de quan també s'arrela aquesta celebració a menjar la Coca de Sant Joan?

Després d'investigar no he trobat una data confirmada, tot i que alguns apunten que els orígens de la Coca van ser a finals del segle XIII. Tradicionalment les coques eren rodones i amb un forat al mig, fent referència al Sol en el solstici d'estiu, i eren elaborades de manera domèstica per les confraries de Sant Joan. Feta amb pa de farina de blat s'endolcien amb fruita confitada i es venien en una subhasta per tal d'obtenir fons. Amb el naixement de les primeres pastisseries al segle XIX, es van anar enriquint amb l'addició de nous ingredients, com ara els pinyons, la crema o els llardons. Però si us encanta la Coca de Sant Joan heu de saber que no només es tradició menjar-la durant aquesta diada, també en podeu gaudir de la mateixa coca per Sant Pere i Sant Jaume.

Els préssecs caterins

El préssec és un altre dels productes que sempre s’ha cultivat a Sant Martí Sarroca, però el famós préssec d’Ordal, típic del Penedès, queda fora de la zona idònia de conreu. A la meva conversa amb Josep Anton Domènech, em va explicar que a Sant Martí l’alçada ja és més alta, i la seva producció es centra en els termes de Subirats i Avinyonet. Tot i així, Sant Martí també té una varietat pròpia, els préssecs caterins.

Els arbres fruiters

Els arbres fruiters són aquells que es cultiven per obtenir el seu fruit, però el seu conreu tingué, durant molt de temps, un caràcter merament complementari d'uns altres productes agrícoles, ja que la fruita només es destinava al consum familiar i al mercat rural o urbà més pròxim. No és fins a la segona meitat del s. XIX que la fructicultura assoleix un desenvolupament autònom i un caràcter més industrial.

A la zona del Penedès on es troba Sant Martí Sarroca s'hi poden trobar gran varietat d'arbres fruiters, tan de fruita seca (com els ametllers) com de fruita dolça. Entre els fruiters de fruita dolça hem de diferenciar entre els arbres que donen fruit de pinyol, com ara el presseguer, el cirerer o l'olivera (fruits de les quals reben el nom de drupa); i els arbres que donen fruit de grana, com són les pomeres o les pereres. 

 
En els meus passejos pels camins de Sant Martí Sarroca m'he trobat amb fruiters de totes aquestes varietats, tot i que a petita escala. En la meva conversa d'ara fa unes setmanes amb Josep Anton Domènech vam parlar precisament d'això.

 

1.000 pomeres, 2.000 ametllers i oliveres mil·lenàries que resisteixen glaçades històriques, m'explicava el Josep Anton. Altra dada interessant que em va proporcionar va ser que el famós préssec d'Ordal, típic del Penedès, no s'arriba a conrear a Sant Martí Sarroca perquè l'alçada ja és més alta, i la seva producció es centra en els termes de Subirats i Avinyonet.

El calendari de la vinya

Tot i que en el darrer post dedicat a la vinya en Josep Anton ja ens va explicar quines eren les varietats típiques del Penedès i quines diferències hi havia entre cada una d'elles, encara ens queda molt per saber respecte al raïm. Avui podreu veure aquest vídeo en que aquest pagès de Sant Martí Sarroca ens detalla el calendari de la vinya i ens parla de la virtuositat de la vinya conreada en vas.

Només he d'afegir que encara que molts dels camps de conreu de vinya estan emparrats encara queden petites extensions a Sant Martí Sarroca cultivades en vas. A mi, especialment, em traslladen a una altra època.

Apropant-me a la vida de pagès

El dia que la Maria Teresa em parlava dels productes d'horta que havien cultivat a la Torre d'en Vernet em va venir a la memòria la conversa que havia mantingut amb en Josep Anton uns dies abans. M'havia explicat que així com de tomàquets n’hi havien moltes varietats, com la de Montserrat, la de pera per fer la conserva, o el tomàquet raf per amanir; també hi havien moltes varietats de pebrots: el de fregir, el morrongo, el de tres penques allargat... La Maria Teresa en va afegir algun més.

Qualsevol producte d'horta tot just collit deu ser boníssim, això és el que sempre deia el meu avi. I amb les receptes de la Maria Teresa m'agradarà veure les diferències en el gust de l'ull de col blanca al caldo i d'un plat de verdura amb la col de paperina.

Què diuen els papers de Salamanca sobre Sant Martí Sarroca?

Fa uns dies vaig llegir que l’Ajuntament de Sant Martí Sarroca havia recuperat, a finals del 2011, diversos documents dipositats a l’Arxiu de Salamanca i he decidit canviar, temporalment, els camins de Sant Martí pels passadissos del seu Ajuntament. Aquí m’he trobat amb una bona pila de documents referents a l’època de la República i de la Guerra Civil a Sant Martí Sarroca i que potser em poden ajudar a entendre com ha evolucionat la producció agrícola des d’aleshores. He trobat interessant un document del Govern de la Generalitat de l’any 1937, l’Expedient d’avenços Reintegrals a l’Ajuntament de Castellsarroca (nom que va adoptar Sant Martí durant la II República). En ell es demana al Govern de la Generalitat que aboni la despesa del manteniment dels refugiats de guerra i com a justificació es fa aquesta descripció de la situació socio-econòmica del poble:

“Aquest Municipi és exclusivament agrícol, té 2.600 habitants, no compta amb cap comerç, indústria ni població, flotant d’un xic importància, i per tant els ingressos, solament procedeixen del repartiment general d’utilitats”

Actualment l'agricultura de secà continua sent el recurs econòmic més important del municipi, i el conreu principal és la vinya, encara que també hi ha oliveres, fruiters i algunes hectàrees d'hortalisses.
Tot i això actualment si que existeix activitat industrial encara que és reduïda. Això és el que diu l’enciclopèdia catalana al respecte:

“(l’activitat industrial) es limita a algunes empreses dels rams de la metal·lúrgia, el tèxtil, la perfumeria o de materials de construcció. Malgrat l'existència de jaciments de guix a Can Sogues, no s'exploten, i l'activitat derivada de l'aprofitament de minerals es redueix a la fabricació de ciment i d'escaiola i a l'extracció d'àrids o sorres”

Tot i que podem dir que Sant Martí Sarroca ha tingut una gran evolució el seu caràcter continua sent agrícola, i és precisament aquesta part la que m’interessa investigar, tota la tradició pagesa que envolta Sant Martí. Us deixo per acabar una imatge pertanyent als recuperats papers de Salamanca, una fotografia del Sant Martí Sarroca dels anys 40.

Bolets excel·lents a Sant Martí Sarroca

Sóc conscient que tinc un post pendent per profunditzar una mica més sobre el xarel·lo, però no vull dedicar exclusivament aquest blog a la vinya, perquè a Sant Martí Sarroca trobem molts més productes. I com que encara estem presentant tota la varietat gastronòmica de Sant Martí avui parlarem dels bolets.
Aquesta és la llista que ha fet Josep Antón Domènech, pagès de Ca la Fina, dels bolets que es poden trobar a Sant Martí Sarroca.

Amb aquesta informació he estat investigant i m'ha sorprès veure la qualitat dels bolets que en Josep ha mencionat. Segons l'Enciclopèdia Catalana el rovelló i la llenega estan considerats com a excel·lents; i el camagroc i el carlet com a molt bons. Puntualitzar també que la llémena de que en parla el Josep també es coneguda com a llengua de bou blanca, i és una mica amargant.

El tomàquet i el tomacó

La Maria Teresa Ametller serà també protagonista d’aquest blog. Tota la seva vida ha viscut a Cal Mata, a Sant Martí Sarroca, i la seva família té una gran tradició pagesa. Tot i que el seu cultiu principal ha estat la vinya, sempre han tingut productes d’horta molt variats. El Penedès, per les condicions climàtiques que té permet el cultiu de pebrots, albergínies, bledes, diferents varietats de col, tomàquets i especialment en aquesta zona el tomacó. Un tomàquet igual de bo a l’estiu que a l’hivern.

Tot i això la Maria Teresa em va dir que encara que sigui a l’estiu el tomàquet i el tomacó tenen un gust diferent. Crec que només podré assabentar-me de les diferències fent la prova. En propers posts, la meva experiència amb el tomàquet i el tomacó.

La vinya a Sant Martí Sarroca

El passat cap de setmana vaig tornar a Sant Martí Sarroca per començar a recaptar informació sobre els productes típics que allà es conreen. No cal més que mirar el paisatge per veure que la vinya omple els camps santmartinencs, encara que en aquestes terres també s'hi conreen molts més productes sobre els que anirem parlant en aquest blog.

La meva primera trobada ha estat amb Josep Anton Domènech, pagès de Sant Martí Sarroca, propietari de Ca la Fina. Cinc generacions de tradició pagesa el fan tot un expert sobre tot en vinya. Aquí teniu un primer fragment sobre la conversa que vàrem mantenir on parla de les varietats de vinya a Sant Martí.

Així doncs, tot i que les varietats autòctones són el macabeu, el xarel·lo i la parellada a Sant Martí també s'hi conreen varietats originàries de França, com el pinot noir o el chardonnay.

M'ha semblat molt interessant saber que existeixen petites diferències en les necessitats de cada una de les varietats de Sant Martí Sarroca. La primera conclusió que puc extreure és que la parellada necessita més alçada, "com més muntanya millor", deia el Josep Anton. El xarel·lo en canvi no necessita tanta alçada i, tal i com comenta el Josep, és la única varietat que difícilment es troba fora del Penedès per les característiques climàtiques tan concretes que necessita. I per últim el macabeu, que segons el Josep Anton s'aclimata a més estats vegetatius.

Comença la recerca

Un dissabte al matí d'ara fa uns mesos, en una de les meves visites habituals a la família de Sant Martí Sarroca, vaig sortir a passejar i sota una olivera que semblava centenària hi havia un pagès. Com és habitual, em vaig parar a saludar i no va trigar gaire en començar a explicar-me la seva història. Tota la seva vida s'hi havia dedicat a la pagesia. A la seva família feia moltes generacions que conreaven vinya, cereals, horta i fins i tot algun fruiter per al consum propi. I em va explicar que a Sant Martí sempre s'han conreat moltes varietats típiques del Penedès, productes que creixien amb molta qualitat gràcies al clima, el sòl i l'alçada de Sant Martí. M'hagués agradat molt compartir aquella conversa amb tots vosaltres i tot i que no he pogut trobar a aquell pagès un altre cop, a partir d'ara portaré a les meves excursions la càmera, perquè pugueu veure tots els testimonis dels pagesos amb qui m'hi vaig trobant.